ETA baixa la persiana. I ara, què?

Fa 13 anys que parle de molt més que dels mitjans valencians. Avui recuperaré un tema que ja havia tractat.

ETA es dissol, i he aprofitat la notícia per recuperar algunes de les e ntrades antigues que tenia deshabilitades, perquè els enllaços a vídeos i fotografies havíen desaparegut.

Allà cap al 2006, un tal 27 de març, publicava una entrada en la que parlava de l'assumpte.

La televisió pública valenciana del moment, Canal 9, oferia açò...

Sí, Cosas de casa. En Castellà. Però hi havia encara un altre programa més important que no podia ser interromput per a fer un especial informatiu:

Sí, un culebró. I sí, en latino. Per a més inri. Com si emetre continguts en castellà no fora poc, Canal 9 havia d'anar més enllà. Fins a sudamèrica havien d'anar per trobar la llengua més allunyada possible de Catalunya. Fa vergonya ara, eh? No ho recordeu? Potser no vèieu Canal 9 (normal) o potser tampoc li donàveu tanta importància. Tot això ha canviat i canviarà amb À punt.

Mentre la resta de televisions feien programes especials. Per si fora poc, en el debat súper mega hiper plural de RTVV "Parlem clar", en lloc d'alegrar-se'n, preferien tractar l'assumpte des d'un punt de vista molt particular: posant en dubte la credibilitat de l'anunci i preguntant-se si permanent és definitiu.

La imatge la vaig muntar jo perquè no vaig aconseguir capturar l'instant del rètol, però crec que m'he guanyat el vot de confiança.

I jo em pregunte, ara què?

Val la pena aturar-se a llegir el comunicat.

... ahora, 60 años después, existe un pueblo vivo que quiere ser dueño de su futuro [...] ETA desea cerrar un ciclo en el conflicto que enfrenta a Euskal Herria con los estados, el caracterizado por la utilización de la violencia política. Pese a ello, los estados se obstinan en perpetuar dicho ciclo, conscientes de su debilidad en la confrontación estrictamente política y temerosos de la situación que provocaría una resolución integral del conflicto. Por contra, ETA no tiene miedo alguno a ese escenario democrático, y por eso ha tomado esta decisión histórica, para que el proceso en favor de la libertad y la paz continúe por otro camino. Es la secuencia lógica tras la decisión adoptada en 2011 de abandonar definitivamente la lucha armada. En adelante, el principal reto será construir un proceso como pueblo [...] Materializar el derecho a decidir para lograr el reconocimiento nacional será clave. El independentismo de izquierdas trabajará para que ello conduzca a la constitución del Estado Vasco.

ETA no havia desaparegut fins ara. I tampoc desapareix, sinó que "s'integra en el poble". O el que és el mateix, els seus objectius segueixen vigents, ara amb la legitimació que aporta la llibertat i la defensa pacífica de les idees polítiques. I ha estat suficientment viva com per a estar atenta sobre tot allò que ha ocorregut a Catalunya.

Quan parlen de violència política, no només parlen del que ha pogut ocórrer a Euskadi, o a Navarra. No només parlen d'Alsasua. Parlen de Catalunya, de les càrregues policials de l'1 d'octubre, i de totes les decisions que han vingut després, com la dubtosa aplicació de l'article 155, que no diu enlloc que puga enviar-se a casa al president d'una autonomia. No és d'estranyar que Puigdemont es mantinga viu en l'exili com a president legítim. Quan parlen de l'independentisme d'esquerres i del dret a decidir, fan un pas en paral·lel al procès democràtic que el Parlament català va impulsar per tal que foren els ciutadans els que decidiren lliurement com organitzar-se políticament.

Tot el que han dit ara, encara que està molt lligat al que està ocorrent en els darrers mesos, és molt semblant al que deien en el seu moment, quan van llegir el comunicat. Recordem com ho mostraven els informatius fa uns anys.

En aquell moment ja demanaven que al final del procés el poble basc tinguera la paraula sobre el seu futur. Els estats espanyol i francès haurien de respectar-ho. Però no ho faran. No ho faran i amb això estaran obligant a aquells que volen una democràcia plena a buscar vies alternatives. Catalunya va haver de forçar els reglaments. La mateixa ONU reconeix que cap regió pot avançar en la defensa de la seua independència sense trencar amb les normes dels estats als quals pertanyen. És normal. 

La pregunta és si la dissolució d'ETA i de la violència trobarà una alternativa democràtica viable. És a dir, si l'Estat espanyol, amb les seues decisions, legitimarà la violència com a única manera d'aconseguir la llibertat d'un poble, la qual cosa a banda d'esperable és terrible. Seria trist que l'única manera d'aconseguir la llibertat fora tornar enrere. Davant d'eixe camí, la societat basca pot mirar-se en la catalana. Hi ha més formes de fer les coses, més sacrificades -que els ho diguen als empresonats i als exiliats-, i s'ha de tindre molta paciència.

Però qui ens diu que, si al final no hi ha forma pacífica de fer les coses, alguns no troben altra eixida que tornar al que ningú desitja. Ningú? Potser alguns si. Aquells que saben que no poden vèncer la democràcia però si unes vies violentes que deslegitimen el seu legítim objectiu.

Amb els estats mai se sap. Tot val per a protegir-se de la voluntat del seu propi poble.