Passa al contingut principal

Canvi al País Valencià





































Per fi. A pesar de totes les pors, de tots els dubtes, els valencians hem decidit apostar per governs plurals d'esquerres i deixar el PP en minoria a les Corts, a dues de les tres diputacions (just la nostra és la que es queda el PP...) i a molts ajuntaments.


Si el PP tenia ara 55 escons, ara es este número el que es reparteixen PSPV (23), Compromís (19... 19!!) i Podemos (13). A la bancada conservadora, 31 per al PP i 13 més per a Ciudadanos.




Amb Compromís tan a prop dels socialistes comença el culebró. Els valencianistes consideren que el resultat reflecteix pràcticament un empat tècnic i destaquen que el PSPV ha perdut un terç del suport social mentre Mónica Oltra ha triplicat els resultats de 2011. D'altra banda, els socialistes, com a segona força política, es veuen legitimats per presidir un Consell plural.

Posar-se d'acord no dependrà només de la cabuderia de Mónica Oltra, sinó d'altres partits més menuts. Amb la desaparició d'EU (llàstima), els xicotets -i decisius- són Podemos i Ciudadanos. Els primers prefereixen Oltra de presidenta, amb qui podrien formar govern, però tampoc descarten que ells, Compromís i PSPV investisquen Puig president, això si, sense entrar a formar part del govern. La pinça de Podemos i Compromís al PSPV perilla amb l'entrada dels nacionalistes espanyols. Carolina Punset, obsessionada amb el nacionalisme de Mónica Oltra, es mullaria per evitar un govern valencianista que li destecle l'Espanya grande i libre. Serien capaços de recolzar a Puig, però els seus 36 escons, si no m'equivoque, haurien de comptar almenys amb l'abstenció del PP, que passaria de no pintar res a tindre este mínim protagonisme. 

Hi ha molta polèmica als mitjans perquè els partits corren als diaris a filtrar intencions i globus sonda, però tots tenen molt clar que açò s'oblidarà de seguida. El resultat, es configure com es configure, haurà de ser un acord estable per garantir un govern uniforme. Mentrestant, les exhibicions de força són simplement part del joc d'una negociació com esta, en la qual entren, a més a més, interessos afegits per acabar de complicar la situació: diputacions, ajuntaments i eleccions generals.

Els partits estatals miren a Madrid o a Barcelona abans de fer un pas o prendre una determinació, perquè són tots rivals entre ells de cara als comicis generals. PP, Ciudadanos, PSOE i Podemos són rivals entre ells, i els pactes autonòmics poden afectar als seus resultats electorals. Ciudadanos creia estar salvada d'haver de mullar-se i ara resulta que els poden obligar a prendre partit, ni més ni menys que per un dels grans partits i amb la participació de l'altre gran partit. No els ha de fer molta gràcia.

Compromís, d'altra banda, es mira el seu propi melic. Sap que gran part dels seus votants a les autonòmiques volaran a Podemos a les eleccions generals. Un càlcul que m'ha arribat via Twitter indica que amb estos resultats autonòmics aplicats al Congrés Compromís obtindria 7 diputats. Un grup parlamentari propi per a un partit valencianista seria històric, i a més a més podria ser determinant segons com quede el resultat. Per això Oltra està intentant crear un Compromís-Podem. La pregunta és si tindria grup propi (més de 7 diputats podrien ser) o si es diluiria el valencianisme en el grup parlamentari de Podemos. Esta segona opció seria una mala idea que el sector nacionalista de la coalició, el Bloc, no permetria.

En fi, prompte sabrem quin govern tindrem. Jo apostaria per Puig president, Oltra vicepresidenta i portaveu, Morera president de les Corts, una conselleria per a Ignacio Blanco, i la resta a repartit quasi equitativament entre PSPV i Compromís.

Però qui sap, igual Punset acaba sent vicepresidenta i la conselleria simbòlica és per a Fabra xD no, és broma. El que no veig és Oltra de presidenta amb Puig de vice i Montiel a les Corts. En pocs dies ho sabrem.

A tot açò, EU podria tornar a les Corts al 2019 -si encara no s'ha desintegrat o introduit en Podemos- perquè probablement la barrera electoral del 5% es baixarà al 3% al llarg de la legislatura.

Als ajuntaments tampoc caldrà esperar molt més per esbrinar els pactes de govern. Si tot va bé, Joan Ribó seria alcalde de València (un alcalde valencianista!!) i Amparo Marco (divina com ella sola) seria alcaldessa de Castelló.

Ara no la cagueu, gràcies ¬¬


La Mirada Crítica

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La graella d'À Punt entra en raó

Fa un any i quatre mesos em vaig parar a pensar una graella per a À Punt. Ara, set mesos després de l'inici d'emissions, la televisió entra en raó i reajusta horaris i continguts, fent-los coincidir amb la meua proposta, per cert. Si, vaig a tirar-me floretes. He basat la meua proposta en la necessitat d'una programació dedicada als més menuts i la importància (i conveniència a nivell de pressupost) de producció pròpia des de l'area d'informatius. Donava per fet que À Punt no estaria privatitzada, i que la televisió aprofitaria més els mitjans propis. També que apostaria per la programació infantil. Però la llengua no ha resultat ser una prioritat per a Empar Marco . Ni els xiquets tampoc. Açò plantejava XorX al setembre de 2017: 7.00h Programació infantil SEMI COINCIDENT De 7 a 9 (que és quan comencen els xiquets a l'escola), convindria emetre programació infantil . Seguisc pensant que la programació infantil és important. Comprenc que À Punt vu

El fracàs/èxit d'À Punt

Ajuden les audiències a determinar si À Punt és un éxit o un fracàs? À Punt no és una televisió ideada per a generar uns grans índex d'audiència. De fet té una mitjana bastant lamentable. Tot i això, estrenades les audiències, podem parlar clarament de fracàs. Fracàs no pel fet que el share siga ímfim, sinó pel fet de ni tan sols haver intentat buscar més espectadors. La campanya de llançament va ser un desastre, la posada en marxa a mig gas va crear una imatge de mitjà cutre, la desorganització de la graella amb canvis constants mareja i les errades tècniques freqüents mostren una televisió caòtica.  Però en la meua anàlisi del fracàs em vull quedar amb esta última idea, la del caos. El caos es centra fonamentalment en l'únic programa que depèn directament de la casa: les notícies (bé, i en continuitat) i els programes informatius. Els informatius són, per tant, la prova de foc. És cert que compten amb un nivell d'audiència major que la resta de programes (se