Passa al contingut principal

Molt per aprendre

No es poden llegir ni escoltar ni vore els mitjans de comunicació. Allò que veiem, escoltem i llegim no és periodisme. Fa anys que la cosa està malament, només cal recordar Canal 9, del qual hem parlat molt. El procés a Catalunya ha despertat moltes rancors que estaven podrides i soterrades.

Desinformació, por i odi.

He estat veient TV3 estos dies... Sí, eixe canal tan independentista que "el pròxim 155 no deixarà en mans dels separatistes". I sorpresa! Hi ha empreses súper valentes i súper compromeses amb el procés independentista que segueixen anunciant-se als mitjans públics catalans: 






Ahí estan, estos i molts altres més, defensant el dret a decidir mentre s'arrisquen a patir una campanya de complot a nivell estatal per formar part de l'aparell de propaganda del secessionisme.

No, clar que no és això. És que les empreses coneixen els catalans. I saben que estan davant d'una societat madura i plural. Són marques que podem vore en espais publicitaris a altres mitjans catalans i espanyols. I fins i tot als mitjans locals. Perquè allà s'inverteixen diners. I s'inverteixen perquè la societat és exigent, no per caprici d'unes empreses que preferirien estalviar-se eixos diners.

Les mateixes empreses que ací, a casa nostra, només es poden vore en mitjans estatals. Ni en els autonòmics, ni en els locals. Però això sempre ha sigut així?

Fa anys, a Canal 9 es tergiversava la informació, es feia propaganda del govern i del partit que el sostenia, i es censurava l'oposició. Tothom ho sabia. I ahí estaven les marques. Per què? Perquè la societat no ho censurava.

Ara tenim À Punt. Fins al moment té poca audiència, però això no és problema perquè els espais publicitaris també són més barats. La pregunta és per què no han tornat els anunciants?

La raó no és la manca de dades d'audiència, ni la quantitat d'espectadors, ni la ideologia de la cadena, que és plural i defensa més que mai els interessos valencians. Açò passa perquè la societat valenciana no valora allò que és seu, ni sap defensar-ho tampoc. I, per tant, els anunciants s'estalvien eixa responsabilitat social corporativa que els porta a finançar altres mitjans i el servei públic que ofereixen.

Bé, no tots, ahi està Consum, anunciant-se en À Punt mentre els valencians correm a comprar a Mercadona:




No sé si els valencians ens mereixem que les empreses aposten per nosaltres si nosaltres som incapaços de fer-ho. Però m'imagine una iniciativa amb la finalitat de demanar a les marques que tornen als mitjans públics valencians:






I a partir d'eixe punt de partida, els propis internautes farien créixer la iniciativa per exemple compartint i citant empreses que s'anuncien en altres autonòmiques però no en la nostra, que és tan resectable o més que la resta. 

O obrint els armaris i preguntant-se per què tenen a casa certes marques fora de la televisió però no dins:






Vos imagineu que els valencians forem capaços de fer alguna cosa així? Improvisada, sincera, motivada.

Jo començaria amb una pregunta senzilla i en positiu: Aneu a anunciar-vos a @apunt_media? I buscaria empreses que anunciaren a altres autonòmiques productes o serveis que es vengueren al País Valencià.




Tant de bo. Encara ens queda molt per aprendre com a societat. Hem sigut minusvalorats, menyspreats, anul·lats durant anys. Fa uns anys, el tancament de RTVV va vessar el got. Els treballadors van decidir per fi contestar de manera contundent al govern, després d'anys sotmesos. I a ells es van sumar molts altres ciutadans fins al punt de fer caure un govern. 

Ara tenim per fi uns nous mitjans públics. Uns mitjans alas quals la Generalitat ha negat un augment de pressupost per davall del màxim legal. Uns mitjans que necessiten recursos per ser atractius, perquè com ja hem comentat en altres ocasions, de res serveix un servei públic que no arriba a la gent. És ara el moment d'eixir en defensa dels mitjans públics, no només per a que la Generalitat li aporte els diners que necessita, sinó per a que arriben també fons privats.

Més ens val no esperar tant com l'última vegada a reivindicar la importància d'uns mitjans públics propis en la nostra llengua. Fem el favor d'aprendre del passat.

Comentaris

Joan ha dit…
Isabel Bonig ha dit que estaria encantada de pactar amb Vox per tal de presidir la Generalitat. Vox, per cert, ja ha exigit al PP el tancament de Canal Sur. ¿Tindrem també el tancament d'À Punt gràcies a Bonig i Vox? Què poc que ens dura l'alegria als valencians.

Entrades populars d'aquest blog

La graella d'À Punt entra en raó

Fa un any i quatre mesos em vaig parar a pensar una graella per a À Punt. Ara, set mesos després de l'inici d'emissions, la televisió entra en raó i reajusta horaris i continguts, fent-los coincidir amb la meua proposta, per cert. Si, vaig a tirar-me floretes. He basat la meua proposta en la necessitat d'una programació dedicada als més menuts i la importància (i conveniència a nivell de pressupost) de producció pròpia des de l'area d'informatius. Donava per fet que À Punt no estaria privatitzada, i que la televisió aprofitaria més els mitjans propis. També que apostaria per la programació infantil. Però la llengua no ha resultat ser una prioritat per a Empar Marco . Ni els xiquets tampoc. Açò plantejava XorX al setembre de 2017: 7.00h Programació infantil SEMI COINCIDENT De 7 a 9 (que és quan comencen els xiquets a l'escola), convindria emetre programació infantil . Seguisc pensant que la programació infantil és important. Comprenc que À Punt vu

El fracàs/èxit d'À Punt

Ajuden les audiències a determinar si À Punt és un éxit o un fracàs? À Punt no és una televisió ideada per a generar uns grans índex d'audiència. De fet té una mitjana bastant lamentable. Tot i això, estrenades les audiències, podem parlar clarament de fracàs. Fracàs no pel fet que el share siga ímfim, sinó pel fet de ni tan sols haver intentat buscar més espectadors. La campanya de llançament va ser un desastre, la posada en marxa a mig gas va crear una imatge de mitjà cutre, la desorganització de la graella amb canvis constants mareja i les errades tècniques freqüents mostren una televisió caòtica.  Però en la meua anàlisi del fracàs em vull quedar amb esta última idea, la del caos. El caos es centra fonamentalment en l'únic programa que depèn directament de la casa: les notícies (bé, i en continuitat) i els programes informatius. Els informatius són, per tant, la prova de foc. És cert que compten amb un nivell d'audiència major que la resta de programes (se