Passa al contingut principal

À Punt és un perill

À Punt és un perill. Un perill que ens fa falta, però que hem de saber batallar amb molta més inteligència que els nostres veïns del nord, perquè no estem tan preparats com ells.

El llibre d'estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació ha despertat certes crítiques, fonamentalment perquè entra en contradicció amb alguns convencionalismes que s'han normalitzat bastant durant els últims anys però que no necessàriament provenen d'una implantació social natural. Parlem de la unitat de la llengua, dels termes Comunitat Valenciana, País Valencià i Regne de València o de l'eliminació del gentilici provincial.

El terme Comunitat Valenciana com a forma oficial única no és una nomenclatura legítima en el seu origen, però és un terme assumit gràcies a molts anys d'ús institucional. És una gran estratègia per eliminar càrrega identitària, allò que ara diuen adoctrinament. Ens han adoctrinat per a menysprear i oblidar qui som, d'on venim, i on anem.

Ara els periodistes es proposen desmarcar-se d'eixes imposicions polítiques ideades per la dreta i assumides per l'esquerra i començar corregir, a ritme de caragol, la història recent valenciana.

Divide y vencerás. És una altra estratègia política que de vegades es fa servir a través de l'anticatalanisme. Al nacionalisme espanyol i al regionalisme valencià -molt espanyolista-, els interessa que les potències mediterrànies no s'entenguen. Per exemple, relacions públiques capades i secessionisme lingüístic. Això també es trenca ara en À Punt, amb l'interès per compartir recursos, amb l'eliminació de la llista negra de paraules prohibides i amb la recomanació en el Llibre d'Estil d'eines lingüístiques de la Generalitat de Catalunya, amb l'ús indistint dels termes valencià i català per referir-se a la nostra llengua.

Amb caràcter intern les províncies són la manera de dividir el territori per acabar amb la fortalesa de la unitat, de la identitat. Això cau també a la televisió i ràdio públiques.

Diuen des de la dreta que À Punt és un niu de catalanistes, de nacionalistes i de gent propera a Compromís. No comprenen que aquells que tenen una mínima cultura entenen la nostra terra com el que és, i que és molt difícil que els seus invents ideològics arriben a imposar-se com ho fan amb les ments menys treballades i amb les ànimes més plenes rancor i odi. Diuen que és una radiotelevisió del govern. Què fàcil és parlar i què fàcil és intoxicar.

El que no s'han parat a vore és que el Consell segueix parlant de Comunitat Valenciana, aupant el blau coronat de la nostra bandera, referint-se a la nostra llengua únicament com a valencià (almenys ara no fan secessionisme explícit), i dividint els valencians per províncies. Però això no és roin.


À Punt té, en este sentit, un parell de coincidències amb el Consell. D'una banda les relacions entre territoris que comparteixen llengua. Per exemple, la reciprocitat dels senyals de les televisions públiques. D'altra, el valencianisme.

El valencianisme d'À Punt, parlant una i altra vegada de nosaltres, d'allò que és nostre, dotant de valor allò que ens pertany com a poble, cultivant eixe orgull de ser valencians, és molt fàcil de confondre amb una idea nacionalista. No oblidem que el nacionalisme espanyol odia els nacionalismes, encara que siga una contradicció. Una idea que des de la dreta política valenciana, que és clarament antivalencianista, veuen com un ús partidista dels mitjans públics. Com si ells no hagueren fet just el mateix però al contrari. I pitjor, amb l'objectiu ideològic de desvirtuar allò que som. 

Estem, doncs, davant d'un nou adoctrinament? O estem davant d'un contra-adoctrinament? És millor açò últim que ens espera que allò que hem patit durant tota la democràcia?

La funció d'un periodista en un mitjà de comunicació públic valencià, especialment quan ja existeix un mitjà de comunicació estatal i molts d'autonòmics en altres territoris, no és altra de preocupar-se d'allò que pertany al seu àmbit d'emissió. I això que és tan fàcil de comprendre, això que és natural i de sentit comú, és un perill polític. És la nova TV3. No importa que no hi haja arguments. L'odi, ben adobat, reomplirà les lagunes que fan que el discurs no es sostinga. I es sostindrà, almenys per a alguns. Però potser per a massa.

No ens ha d'estranyar, doncs, que després d'això que s'està vivint a Catalunya, aquells que acaben de demostrar que no estan aprenent res de les lliçons democràtiques del poble català, continuen aprofundint en els errors que ens han conduit a esta crisi territorial. I no ens ha d'estranyar que després de Catalunya vinguem nosaltres.

Cada poder desperta un contrapoder. Tota la força que ha dopat Ciutadans a Catalunya començarà a fixar-se en nosaltres. El poder de l'espai públic de comunicació valencià despertarà tantes consciències, il·lusions i esperances d'una banda com pors, rancors i odis per l'altra.

El que no tinc tan clar és que el poble valencià estiga suficientment madur i preparat com per entrar en una guerra com esta. Una guerra econòmica, perquè és el poder econòmic qui vol frenar el motor mediterrani; una guerra política, perquè les titelles dels poders econòmiques tenen marques i colors concrets; una guerra mediàtica, perquè els tancs i les granades d'esta disputa són missatges que s'escolten, es veuen i es lligen a diari; i una guerra social, perquè al final es tracta de despertar por, confusió i odi.

Per això comprenc que el Consell frene. Que allò que un periodista té obligació de fer en exercici independent de les seues funcions no es relacione amb la mà d'un govern que reconeix la responsabilitat històrica de posar les coses al seu lloc. És la gràcia d'haver delegat en part eixa tasca, perquè no podem donar armes als contraris.

I per això espere que la CVMC, en els seus mitjans públics, comprenguen que la societat valenciana no està preparada per a un gir de 180º en les polítiques identitàries. I que hi ha molts poders que voldran usar À Punt Mèdia com a eina contra allò que està destinada a recuperar. El que està darrere del 155 no és una circumstància eventual, és una ideologia antiga però més viva que mai.

À Punt és un perill molt necessari. Usem-lo amb inteligència.

Au, ja ho he vomitat tot. Ara, Bones Festes :)


Comentaris

Anònim ha dit…
Hola, ¿L@s de la CVMC pedirán al Gobierno español que en la Comunitat Valenciana, las señales radiofónicas y televisivas de la CVMC emitan también a través de las tecnologías DAB+ (Radio digital terrestre) y DVB-T2 (La televisiva TDT-2)? Hay que tener en cuenta que por ahora, TVE 4K sólo emite para Barcelona, Madrid, Sevilla y Málaga.

Entrades populars d'aquest blog

La graella d'À Punt entra en raó

Fa un any i quatre mesos em vaig parar a pensar una graella per a À Punt. Ara, set mesos després de l'inici d'emissions, la televisió entra en raó i reajusta horaris i continguts, fent-los coincidir amb la meua proposta, per cert. Si, vaig a tirar-me floretes. He basat la meua proposta en la necessitat d'una programació dedicada als més menuts i la importància (i conveniència a nivell de pressupost) de producció pròpia des de l'area d'informatius. Donava per fet que À Punt no estaria privatitzada, i que la televisió aprofitaria més els mitjans propis. També que apostaria per la programació infantil. Però la llengua no ha resultat ser una prioritat per a Empar Marco . Ni els xiquets tampoc. Açò plantejava XorX al setembre de 2017: 7.00h Programació infantil SEMI COINCIDENT De 7 a 9 (que és quan comencen els xiquets a l'escola), convindria emetre programació infantil . Seguisc pensant que la programació infantil és important. Comprenc que À Punt vu

El fracàs/èxit d'À Punt

Ajuden les audiències a determinar si À Punt és un éxit o un fracàs? À Punt no és una televisió ideada per a generar uns grans índex d'audiència. De fet té una mitjana bastant lamentable. Tot i això, estrenades les audiències, podem parlar clarament de fracàs. Fracàs no pel fet que el share siga ímfim, sinó pel fet de ni tan sols haver intentat buscar més espectadors. La campanya de llançament va ser un desastre, la posada en marxa a mig gas va crear una imatge de mitjà cutre, la desorganització de la graella amb canvis constants mareja i les errades tècniques freqüents mostren una televisió caòtica.  Però en la meua anàlisi del fracàs em vull quedar amb esta última idea, la del caos. El caos es centra fonamentalment en l'únic programa que depèn directament de la casa: les notícies (bé, i en continuitat) i els programes informatius. Els informatius són, per tant, la prova de foc. És cert que compten amb un nivell d'audiència major que la resta de programes (se