Passa al contingut principal

Acord del Botànic



Axí de simbòlicament s'ha signat un acord programàtic de govern entre PSPV, Compromis i Podem. Després de dies d'acusacions creuades i desacords on uns es toflaven més que altres -arribant fins i tot a aturar les negociacions-, al final ha hagut un pacte progressista. Però arribar ací no ha sigut ni senzill ni agradable.

Després del 24M tots pensàvem que ja estava tot fet: 55 escons eren més que suficients per a formar un govern d'esquerres. No obstant això, les negociacions van començar amb el peu esquerre. Oltra es va dedicar a passejar-se per totes les televisions proclamant que tenia la força de 32 diputats, quan no s'havia presentat amb Podem sinó en solitari. I destacava que el que importava era el què i no el qui (arribant a afirmar que, si calia, agranaria el Palau, davant les preguntes de si volia ser presidenta o si renunciava a la presidència, cosa que no ha fet. Voldria vore-la agranant el Palau per demostrar que no se li cauen els anells). Puig, mentrestant, també feia aparicions donant per fet que anava a ser el president, una qüestió innegociable.

Jo sempre m'he mantingut en una posició distant perquè els dos tenen raons de pes. Ell és la segona força i la primera que pot sumar altres grups per formar una majoria absoluta. Ella és la tercera força amb un creixement espectacular. Per contra els socialistes han obtingut el seu pitjor resultat històric. També cal considerar que el PSPV recolzarà a Joan Ribó per ser la segona força a l'alcaldia de València i que esperen que a les Corts ocórrega el mateix però al contrari. Ella és lluitadora i ha fet la millor oposició que s'ha fet en molts anys de governs del PP. Ell no ha estat a les Corts i el seu grup no ha brillat en la funció de control. I finalment, la investudura la voten els diputats. PP votarà que no a Puig i que no a Oltra. Ciudadanos no sembla tindre intenció de votar a Puig si els socialistes donen l'alcaldia de València als pancatalanistes separatistes que volen trencar la convivència dels espanyols. I a Oltra no la votarien ni morts. Així les coses, el resultat dependrà dels 55 escons de l'esquerra. El PSPV aposta inicialment per votar a Puig, lògicament. Però necessita a Compromis i Podem. Estos dos, per la seua recentment descoberta sintonia política -que no es donava fins al 24M pero si a partir del 25, màgicament-, opten per una persona que represente millor eixe QUÈ en el que estan treballant, i consideren que Puig no és la persona. Així, Puig comptaria amb 23 vots i Oltra amb 19+13, amb 32. Amb els vots en contra dels partits de dretes, només si es posen d'acord els membres del tripartit podrà haver una solució favorable que garantisca el canvi.

El que és una vergonya és que PSPV i Compromís hagen instrumentalitzat els mitjans de comunicació i els sentiments dels seus simpatitzants a través d'una guerra mediàtica per mesurar qui dels dos té més pes, o més collons, o més ovaris. Total per acabar on tots sabíen que acabaríen: pactant i governant junts.






Qui serà el president?

És difícil aventurar-se, encara que teim un 50% d'opcions d'encertar si és que no anem a eleccions anticipades. Qualsevol pacte PSPV+Ciudadanos requeriria del suport del PP i seria un suïcidi. Per tant, Oltra o Puig.

Analitzem el que ha ocorregut. Unes declaracions fora de to de Pasqual Mollà van "causar" o "servir d'excusa" al PSPV per congelar les negociacions amb Compromís per sentir-se insultats. A Compromís desvetllaven en roda de premsa, que no en xarxes socials, que a la pràctica continuàven els contactes telefònics, i que les negociacions no estaven trencades. Paral·lelament els socialistes anunciaven que havien arribat a un acord amb Ciudadanos per a la mesa de les Corts, un extrem que els nacionalistes espanyols no van tardar en negar, estos si per xarxes socials de manera pública. Davant de tot aquest embolic, els partidaris del tripartit es llançaven al coll de socialistes i valencianistes -perquè Podem sembla pintar poc, i el seu electorat sembla estar desactivat- exigint un acord. Molts d'ells preferien un acord de Puig com a president amb una contrapartida forta en favor dels valencianistes. Però Compromís mai va donar eixa opció, sabien que el PSPV tenia poques opcions.




A la nit ens va sorprendre un pacte d'última hora entre els membres del -encara no- tripartit d'esquerres: acord per a la configuració de la mesa de les Corts. PSPV presidència; Compromís vicepresidència primera; PP vicepresidència segona; Podem secretaria primera; i Ciudadanos secretaria segona. Però pel que s'ha sabut, els socialistes han trencat l'acord i han intercanviat les secretaries per tal de beneficiar a Ciudadanos i castigar a Podem, la qual cosa ha causat que Antonio Montiel isquera enfadat a criticar que el PSPV balle alhora amb l'esquerra i amb la dreta. La foto de la vergonya és esta, la de 5 homes monopolitzant la mesa de les Corts.




Per què fa això Ximo Puig saben que Antonio Montiel té seriosos dubtes en donar-li la presidència a un socialista? Potser és perquè ja té clar que no recolzarà al socialista. Oltra ha entrat pletòrica en directe a Más Vale Tarde, a la Sexta, i ha repetit el seu discurs d'atorgar-se el recolzament de 32 diputats davant dels 23 que recolzen Puig. El socialista ha entrat en directe en Al Rojo Vivo però no ha seguit el seu discurs de sempre. Esta vegada no ha donat per fet que la presidència ha de ser per a ell com ha fet tota i cadascuna de les vegades que ha participat en una entrevista televisiva.

Hi ha un acord de govern que sona més a Compromís que a Podem o PSPV. Puig ja no es problama president. Podem és relegat per sorpresa per uns socialistes que ja no esperen res d'ells. La música sona a Mónica Oltra com a presdenta del Consell, però no sé si és una sensació o un desig. Hi hauria més alternatives a la presidència de Puig, com dos presidents que s'alternen 2 anys, o un president i un vicepresident amb atribucions repartides, amb menys poder el primer i més poder el segon.

Ho sabrem demà de vesprada. A les 17h es reuneixen i ens han donat a entendre que no tardaran molt en acordar-ho, perquè semblen haver entès que els ciutadans no volen que s'allargue més i, especialment, perquè volen pactar Generalitat i ajuntaments al mateix temps.


La Mirada Crítica

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La graella d'À Punt entra en raó

Fa un any i quatre mesos em vaig parar a pensar una graella per a À Punt. Ara, set mesos després de l'inici d'emissions, la televisió entra en raó i reajusta horaris i continguts, fent-los coincidir amb la meua proposta, per cert. Si, vaig a tirar-me floretes. He basat la meua proposta en la necessitat d'una programació dedicada als més menuts i la importància (i conveniència a nivell de pressupost) de producció pròpia des de l'area d'informatius. Donava per fet que À Punt no estaria privatitzada, i que la televisió aprofitaria més els mitjans propis. També que apostaria per la programació infantil. Però la llengua no ha resultat ser una prioritat per a Empar Marco . Ni els xiquets tampoc. Açò plantejava XorX al setembre de 2017: 7.00h Programació infantil SEMI COINCIDENT De 7 a 9 (que és quan comencen els xiquets a l'escola), convindria emetre programació infantil . Seguisc pensant que la programació infantil és important. Comprenc que À Punt vu

El fracàs/èxit d'À Punt

Ajuden les audiències a determinar si À Punt és un éxit o un fracàs? À Punt no és una televisió ideada per a generar uns grans índex d'audiència. De fet té una mitjana bastant lamentable. Tot i això, estrenades les audiències, podem parlar clarament de fracàs. Fracàs no pel fet que el share siga ímfim, sinó pel fet de ni tan sols haver intentat buscar més espectadors. La campanya de llançament va ser un desastre, la posada en marxa a mig gas va crear una imatge de mitjà cutre, la desorganització de la graella amb canvis constants mareja i les errades tècniques freqüents mostren una televisió caòtica.  Però en la meua anàlisi del fracàs em vull quedar amb esta última idea, la del caos. El caos es centra fonamentalment en l'únic programa que depèn directament de la casa: les notícies (bé, i en continuitat) i els programes informatius. Els informatius són, per tant, la prova de foc. És cert que compten amb un nivell d'audiència major que la resta de programes (se