Benvinguts :)

dilluns, 27 de febrer de 2006

Com una planta en un desert de pedra

De vegades em sent com una planta que ha tret arrels en un paisatge inhòspit, com un desert de roca i pedres... o un cactus enmig d'un jardí. No sou vosaltres, sóc jo.

Altres vegades sóc un arbre poc adaptat al clima, patint fortes ventades que sempre em fan eixir borrós a les mirades sincròniques dels altres. No és que no m'entengues, és que no em coneixes.

Una planta enmig del tot i del no res que quan ha de traure flors la trobes deixant caure les fulles. No estic de cap manera, sóc així.

De dia et done la vida però a la nit no sóc distint a qualsevol. Quan el Sol se'n va toca enfrontar-se a la veritat, no puc canviar el món.

Patisc tempestes a l'ombra o entre la boira. Sempre en secret, per a fer bona cara l'endemà al matí. No, no passa res... hauria de passar alguna cosa?

Incapaç de defensar-me actívament, en qualsevol moment puc estar en una maceta. No puc fugir, però no importa, no hi ha on anar.

En ocasions sóc un bonsai a qui no deixen créixer lliurement. Doncs preferisc tornar a la llavor.

I de vegades sóc un roser, que acaricia la vista i punxa a la mà. Millor no t'arrimes.

Un ésser, no obstant tot això, que fa del fem que troba una forma de supervivència. És una merda, però en trec partit.

Però en realitat sóc un gran empelt, tinc branques que fan flor, altres amb espines, fulles medicinals i fruites verinoses. I conserve la closca d'on vaig eixir i on em tanque en moments com aquest, quan algú a qui pretenia oferir la més fresca i bonica de les meues flors es punxa amb la més afilada i verinosa de les meues espines.

Avui és una nit de tormenta, ja saps... no passa res, per què ho preguntes?

1 comentari:

davidet ha dit...

Per què et pregunta la gent? sencill, xq t'estimen, t'aprecien, els agrada la teva companyia... el roser punxa, però fa bona olor i es bonic i per això agrada. que qui s'arrime s'enduga punjades es normal, però abans de fer-ho ja ho sap.
A més... tota planta verinosa empra el veri per protegir-se, que et fa por? i no obstant existeix l'antidot que tot bon explorador ha de dur sempre. Si no millor no endinsar-se.
No és dolent patir, el problema és no apendre i no deixar que t'escolten. Si bé ningú no pot mai aconsellar-te un cami plaenter i sencill almenys deixa que t'escolten. Com deien els Pets ja fa anys:
Soc aqui, vull q em molestis, soc el teu amic...
De que serveix estimar i no deixes q t'estimen?
a més tot deser te el seu paradis en forma d'oasi.