Benvinguts :)

dissabte, 17 de setembre de 2005

Nacionalisme de construcció

Hi havia una vegada un jovenet que tot i tindre 20 anyets encara estava lluny de perdre la seua part més rebel i reivindicativa. Un jove que tractava de lluitar per allò que li importava i que ho tractava de fer de la millor forma possible.

Una de les seues preocupacions era el seu poble, la seua terra, la seua llengua, la seua identitat. Éssent conscient de la irremeiable provinença de modesta família, va acceptar amb gran dolor al cor anar a terres veïnes per a preparar-se per a poder lluitar per la seua causa des de l'interior, tot i obligar als seus a sacrificar-se pel que de vegades ni tansols arribaven a comprendre. Però confiaren en ell, en les seues ganes de canviar les coses, perquè ho duia dins i això es podia vore per fora.

Enmig de la seua lluita el jove lluitador va trobar la manera de seguir preparant-se en la seua pròpia terra, enfrontant-se pel camí al poder de l'interés i el capital, però la seua perseverància el va recompensar.

L'entrenament fins obtindre el títol que donaria peu al reconeixement que formaria el principi de la seua missió era llarg, i mentrestant va trobar una espècie d'homòleg semi-real a l'àgora grega patrocinat pel do de la comunicació. Un lloc amb els coneixements i els mitjans per facilitar un espai de trobada amb altres companys que buscaren la mateixa finalitat: fer front a un invasor invisible, quasi omnipresent, quasi omnipotent.

Però molts dels seus companys van ser seduïts per aquesta corrent invisible. Van ser temptats a la comformitat, a l'immobilisme, i van cedir.

Començaren guerres internes, els companys van començar a distanciar-se. Alguns interioritzaren el missatge de l'enemic, altres radicalitzaren les seues postures. Al final tots eren estranys entre ells, excepte un bàndol, aquell que durant molt temps havia romès en silenci acompanyant-los en els seus dubtes, alegries i pors. Aquell que estava en cada consulta que feien al coixí. Tots eren estranys entre ells menys un que imperceptiblement s'havia endinsat dins seu: el contrincant a qui no menyspreavem però a qui voliem mantindre a l'altre costat de la frontera: l'enemic que ara teniem al llit.

Mentre lluitaven entre ells l'enemic es feia fort. L'enemic era qui ara els menysprea. L'enemic era ara un enemic terminal, perquè s'havien adonat que definitivament havia conquerit el seu poble, la seua terra, la seua llengua, la seua identitat.

Però pitjor era haver d'admetre que no els ha vençut, que s'havien deixat vèncer. No els havia atacat, havia deixat que es debilitaren entre ells. El contrincant més fort havia sigut el més passiu en els seus avanços i en els seus atacs.

Simplement havia deixat que s'acostumaren a la seua companyia.

Però el nostre pensatiu jove no s'aturà en aquestes reflexions. Va tractar d'aprendre. Lluitar contra ell era el que l'invasor esperava que feren, sabent que no el podien extraure del cor de les persones mentre aquestes estigueren vives. Però al jove se li va acudir que futures generacions podien tindre la identitat tradicional al cor i la imposada en el cap. Viure amb les dúes i sentir-ne només una.

Ara la finalitat de la lluita de l'encoratjat jovenet era la mateixa, però l'estratègia havia mutat.

Sol no ho aconseguiria. Però tenia el convenciment que sol no arribaria a lluitar mai.


Salut joves companys, el final de la història està en les vostres mans.

2 comentaris:

Josep M. Fernández ha dit...

Vertaderament encoratjador.

Ferrer ha dit...

I eixe jovenet del relat defenia lo de la seua terra o lo de la terra dels veïns?